COMPARTEIX

Des del TRESC treballem per donar veu als nostres socis. Recuperant el concepte dels corresponsals, hem volgut impulsar aquesta figura perquè ens ajudi amb la prescripció d'esdeveniments culturals del nostre país. En aquest cas, en aquest article fem un recull de ressenyes d'algunes obres del Temporada Alta.

 Núria Casanovas 

'La gavina', de Pau Miró i dirigida per Àlex Rigola

Actrius i actors compartint escenari amb un dramaturg/director que s’atreveix a actuar, en Pau Miró, formant part de la trama. Tot s’inicia des de la veritat més absoluta, l’espectador es mou per la fina línia que separa la realitat de la ficció.

Escenografia minimalista que et deixa clar des del primer moment que l’important no són els decorats sinó la complexitat de la psicologia dels seus personatges. Delicats cabdells de llana entrellaçats, difícils de traçar. L’obra avança a ritme de comèdia melodramàtica orbitant al voltant de la idea de l’amor que no entén de racionalitat.  

La idea romàntica guia als personatges, marcant punts d’inflexió al llarg de tota la peça teatral. Una muntanya russa d’emocions i sentiments que van i venen i que faran actuar als protagonistes de maneres impensables.   

També la mort és present en el cicle de la vida. No hi ha vida sense mort, el cicle de l’existència de les espècies, en aquest cas, gira entorn d’un llac i una gavina.

Una obra amb un missatge simple dins la complexitat psicològica que fa que vulguis conèixer més a fons els personatges i tots aquells profunds impulsos que els fan actuar de la manera que ho fan. La gran influència del que els altres pensen de nosaltres, sobretot els que estimem. Éssers socials i dependents que sovint busquen intimitat.

Què pot arribar a passar amb 5 anys? Una obra de les que cal anar a veure i que incita a la reflexió, a la introspecció per aconseguir una millor versió.

 

'Eva contra Eva', de Pau Miró i dirigida per Sílvia Munt

'Eva contra Eva' és un reflex de nosaltres mateixos. Aquesta societat que es resisteix a envellir i a qui l’hi costa acceptar el pas del temps i l’aparició de noves generacions. Aquesta incòmoda reticència a acceptar una millor versió de tu mateix en una altra persona més jove.

De vegades les inseguretats ens juguen males passades”, una frase que es repeteix un parell de vegades durant la funció i que il·lustra molt bé el fil argumental. Un espectacle d’emocions a flor de pell, sobretot d’aquelles que tan ens esforcem a amagar i a dissimular i que treuen el pitjor de nosaltres mateixos.

Un joc de miralls que marca el final, la decadència, del personatge protagonista tot donant ales a aquesta millor versió d’ella mateixa amb ganes de menjar-se al món. Por contra admiració, explotació del mateix recurs, lluita per aconseguir protagonisme, experiència contra joventut, atreviment versus prudència. Una dansa, frec a frec, que es manté de manera elegant des de l’inici i fins al final.

Un gir inesperat ho capgira tot i és que sovint prenem males decisions i ens deixem portar per la impulsivitat. Pitjar l’accelerador de la vida per posar fi al que ens molesta no és la millor solució.

Una obra interpretada des d’un JO d’allò més creïble. Grans actors i actrius que es creixen en l’escenari fent vibrar al públic, cal veure-la.

 


per  TRESC

ÚLTIMS ARTICLES